A continuació adjunto la conferència pronunciada a Tribuna de Girona el passat 10 de gener de 2007:
Moltes gràcies per la invitació que m’heu fet des de Tribuna de Girona, que em dóna l’oportunitat de parlar de la nostra ciutat i de com la política local ha d’estar impregnada, des del meu punt de vista, de tots aquells valors a partir dels quals l’acció de govern ha de ser clara, transparent i plena de contingut ideològic, per avançar cap a una societat cada vegada més justa i al servei de les persones.
Dos professors de la Universitat de Barcelona, Antoni Domènech i Daniel Raventós, explicaven en un article titulat “Tras la era de la codicia”, el passat diumenge 31 de desembre al diari El País, que els temps presents reclamaven polítiques que se situessin en un espai de major precisió ideològica. La creixent exigència per part de l’electorat demana, deien ells, canvis en els discursos dels partits. L’exigència es genera sobretot per la necessitat dels electors de deixar de confluir en el centre polític, un espai electoral en el que han coincidit massa opcions polítiques i amb el resultat de la pèrdua dels elements definitoris que configuren cada opció.
Avui, el repte dels partits és el de tornar a situar en el cor del debat electoral el debat de les idees i assumir els riscos que comporta definir-se en determinades opcions clau per a la nostra societat. Cal tornar a fer evident el que reclamava Norberto Bobbio als anys vuitanta, quan creia que havíem de ser capaços d’identificar amb nitidesa en la societat contemporània quines opcions polítiques situen la igualtat per sobre de la llibertat i viceversa; és a dir, qui es reclama d’opcions progressistes i qui de posicions conservadores.
Els partits, els seus representants a les institucions i les persones que hi estem vinculades per un o altre motiu, hem de ser capaços de donar resposta a una societat cada vegada més complexa. Ho hem de fer amb rigor i precisió i explicar com es relacionen les accions de govern amb el projecte de transformació social que proposem i amb les utopies que cerquem veure realitzades.
El risc de no fer front a aquestes exigències ja el coneixem, doncs ha començat a estar ben present després de les convocatòries electorals viscudes en els darrers anys. Parlem de l’alt índex d’abstenció o de la manca d’afecció de la ciutadania als processos electorals o al govern de les institucions.
Segurament, molts dels elements que expliquen aquesta situació han nascut d’una experiència arran de terra. Han nascut i han crescut a les ciutats, on podem veure com es projecten a través de conductes incíviques o d’altres expressions de les dificultats d’integració a un model de societat. Quan el sistema genera massa precarietat laboral o la diferència entre salari i renda necessària creix massa, especialment entre els joves, es provoquen tensions. Quan es té la impressió de desbordament del fenomen immigratori, neixen les llegendes urbanes que tan sovint alimenten opinions que després tenen una traducció electoral que ens amoïna, per excloent i generadora d’autoritarisme. Aquestes tensions neixen de l’experiència propera i personal, neixen al replà de l’escala, al barri i, d’aquí, es traslladen a la ciutat, al país, afectant el conjunt del sistema democràtic.
Les ciutats són peces claus per contribuir a canviar un país, per canviar una societat i per fer-la progressar. És a les ciutats on es produeixen els canvis i on s’hi tradueixen els efectes. Són gresols, laboratoris i espais de transformació.
Les ciutats han de tornar a ocupar un espai central en la política en majúscules. I els debats electorals han de ser debats de proposta política si volem contribuir a envigorir la democràcia i crear una societat més justa, cohesionada i capaç de progressar.
En els propers mesos podrem contrastar els condicionants i els efectes perseguits per les polítiques a aplicar a la ciutat. Serà d’ara endavant quan podrem veure de quina manera des del debat local enriquim o empobrim el debat social.
Vull agrair a Tribuna de Girona que m’hagi convidat a participar en les seves sessions. Aquesta invitació em permet avançar els que considero que són els eixos d’una política municipal progressista per als propers temps i com entenc que es pot implementar una política local que precisi amb nitidesa les ofertes electorals que, com he dit, penso que van molt més enllà d’oferir les imprescindibles receptes de gestió i reclamen altres elements de referència.
Les referències expliquen bé i permeten situar una proposta. Els socialistes a Girona hem tingut l’oportunitat de comptar amb majories que han donat lloc a la creació d’un model de ciutat. Crear-lo primer en el món dels projectes i dels programes i després aplicar-lo perquè, finalment, rebi el contrast de l’electorat i també de determinades institucions de recerca o d’opinió que l’han identificat i elogiat.
Crec que val la pena recordar els eixos i els elements centrals d’aquest model:
- En primer lloc, una acció centrada a identificar la ciutat de Girona i definir quin és el seu espai a Catalunya, a Espanya i a Europa amb un rol de capitalitat precís i definit, al qual no s’ha volgut renunciar mai. Només cal pensar en la posició que ocupava Girona en el context català en la publicació “Girona, grisa i negra” de Pujadas, Casero i Guillamet i el que ocupa en la “Girona, ciutat viva i de colors” de Quim Nadal. La ciutat és un referent estatal i nacional per les polítiques publiques que desenvolupa i per la seva estructura econòmica i potencial de creixement. Ho és de portes enfora i de portes endins. La ciutat ha esdevingut a la vegada un element d’identitat i orgull per a les persones que hi viuen. Aquest fenomen és el resultat d’una acció política dedicada a aquesta finalitat que li va permetre, per exemple, organitzar el magnífic cicle d’exposicions d’art català amb els materials del Museu Nacional d’Art Contemporani quan aquest estava en obres (“L’època dels genis” en seria la mostra més potent). Un altre exemple més de la capacitat de generar interès per Girona és el conjunt d’activitats culturals amb projecció exterior, encapçalades per Temporada Alta. A Girona s’ha dut a terme una acció política que ha sabut desempallegar-se de la imatge levítica tradicional, associar-se a la modernitat i al dinamisme en tots els sentits.
- En segon lloc, una ciutat amb una personalitat perfectament identificable i assentada. El resultat d‘una acció continuada per dotar la ciutat de museus, recuperar edificis singulars per a usos públics, aprofitar el potencial de recerca que representen els seus arxius, editar i divulgar des de l’Ajuntament informació sobre els principals monuments i mantenir convocatòries com “Girona, temps de flors”, em permeten afirmar que poques ciutats a Catalunya i al conjunt de l’Estat Espanyol tenen una presència tan viscuda de la pròpia història. Moltes ciutats del nostre entorn han vingut a buscar a Girona les claus d’una política de rehabilitació dels conjunts històrics per poder obtenir resultats semblants als assolits a Girona. El model que hem propugnat ha buscat aquesta vinculació permanent entre defensa i promoció de la identitat col·lectiva –que exemplifico amb el Barri Vell i el seus monuments- i dinamisme –que exemplifico amb l’activitat de les persones que hi viuen, joves que hi estudien i s’hi diverteixen o comerciants i professionals que s’hi guanyen la vida.
- En tercer lloc, una ciutat que ha actuat per superar les dificultats del seu teixit urbà i ha treballat per cosir-la físicament, per cohesionar-la socialment en el seu conjunt, des dels barris i amb els barris. Permetin-me que posi dos exemples del que vull dir. El primer, de caràcter urbanístic. El Parc Central va suposar la primera acció potent per cosir la ciutat, al acostar el centre de Girona amb Sant Narcís i Santa Eugènia. Un efecte semblant va provocar l’entrada en funcionament del pont de Fontajau i la rehabilitació de les Ribes del Ter, al apropar tots els barris de l’esquerra del Ter a la Devesa i al centre. Un segon exemple, de caràcter social. A principis dels 90, com alguns de vostès recordaran bé, es va desplegar el programa de lluita integral contra la pobresa Onyar Est, en el marc del programa europeu Pobresa 3. A partir d’aquest programa i de les accions que vàrem dur a terme, l’Ajuntament de Girona va poder desenvolupar una acció social integral, moderna i innovadora que ha tingut continuïtat fins als nostres dies.
- En quart lloc, una ciutat que ha estat dotada d’equipaments, amb un model caracteritzat per l’atenció a les persones com a prioritat i per situar l’educació i la cultura al centre de l’acció política. Tant és així que a Girona van néixer el primer servei municipal de català del país i un dels primers serveis d’informació per a l’objecció de consciència. Eren respostes des d’un govern de progrés a necessitats dels ciutadans davant d’un Estat que tot just començava a normalitzar el seu aparell institucional. Una bona manera de copsar l’evolució dels serveis a les persones ens la mostra l’evolució d’equipaments de tota mena a Girona. Només cal veure com eren els primers centres socials i com són els actuals centres cívics (se’n recorden del Centre Social de Santa Eugènia, per exemple, en un antic garatge, avui provisionalment Biblioteca Salvador Allende?) o com es va passar de les pistes esportives a la xarxa de pavellons.
- I finalment, un govern sempre centrat en referències àmplies.
Avui, aquest model d’èxit ha de poder continuar. Algunes de les bases sobre les que es va configurar han canviat. El nou Estatut i el govern d’Entesa són les més evidents. És possible, doncs, continuar la seva acció i, a la vegada, incorporar nous elements a la seva formulació.
Des del meu punt de vista, aquests nous elements se situen en posar l’accent en els valors associats a l‘acció política local. Això vol dir explicar quins valors volem divulgar, fer-los arrelar i compartir-los amb la societat mitjançant l’acció de govern en el proper mandat. Treballar per convertir la nostra ciutat en un espai obert, lliure i plural que faciliti la convivència entre tota la ciutadania; que amb estils de viure i de pensar diferents, amb valors i opcions diverses, ens esforcem plegats perquè cap opció pugui excloure les altres.
Avancem-los.
Ens afirmem partidaris de lluitar permanentment per la igualtat, que és la base d’una societat lliure i el valor per excel·lència de l’esquerra no totalitària ni dogmàtica. La igualtat de les persones, en un context de drets i llibertats, expressa la millor garantia democràtica i l’única opció real per assolir una ciutadania plena.
Aquesta igualtat no és només un objectiu polític legítim, sinó que té una base ètica que convé fer explícita: la dignitat igual de totes les persones en tot moment i en tot context. És aquesta igualtat ètica radical en la dignitat humana la que fonamenta el discurs polític que situa totes les propostes d’igualtat, en paraules del mateix Bobbio, com “l’estrella polar” de les ideologies d’esquerres.
I ho farem donant resposta a la demanda de pares, mares, alumnes i educadors per disposar de la millor xarxa educativa local del país, proposant-nos rebre les competències previstes a l’Estatut. Estic convençuda que avui l’educació és la millor eina social possible. En molts casos, moltes famílies es refugien en el sistema educatiu a la recerca de suport i d’informació per entendre el funcionament de la societat actual. Avui, a més, una bona educació és percebuda com el millor recurs per assegurar l’èxit social. Per aquestes raons les escoles i instituts de la ciutat han de suportar pressions desconegudes fins ara en l’ambient escolar. La posició central del sistema educatiu ens obliga a traslladar a l’escola els mitjans necessaris per fer front als nous reptes que té plantejats per a la integració. No escatimarem recursos i treballarem perquè els centres disposin de la plena capacitat d’obtenir bons resultats escolars i facilitar opcions a tot l’alumnat de la ciutat. Reforçarem els mecanismes per seguir generant confiança en els centres públics, tant de primària com de secundària. La ciutat educadora continua essent la millor manera d’entendre les capacitats de transformació de la ciutat.
Per assolir el dret a la igualtat cal posar en valor, també, el dret a la diferència com a requisit per garantir l’avenç de qualsevol societat complexa. Hem de superar les marginacions per raó de gènere, d’ètnia, de classe. Hem d’assegurar la plena integració de les dones a la vida cultural, social, política i econòmica de la ciutat i assegurar que les polítiques públiques es tradueixin en rendes de caràcter social per a tothom. Certament, els recursos municipals no poden generar mecanismes de redistribució de rendes, però poden crear entorns de serveis que hi col·laborin. A què em refereixo? Em refereixo que, si bé a través dels recursos municipals no es pot contribuir a equilibrar rendes i riquesa com ho permeten els ingressos derivats de l’IRPF o l’IVA, des de l’acció municipal es pot contribuir a crear una xarxa de serveis que contribueixi a aquesta igualtat cercada. L’existència o no d’una xarxa d’escoles bressol encara més potent contribueix a la igualtat en la mesura que facilita l’accés de la dona al treball i, al fer-ho, elimina riscos de marginació; disposar d’una política de foment de l’ocupació permet estendre el nivell de benestar de la població. Disposar d’una xarxa de serveis a persones amb disminució o d’atenció a la gent gran, per exemple, fa possible un entorn que incrementa la igualtat. Parlem doncs de serveis que assegurin l’equitat i que si no es creen, generen profundes desigualtats.
I, traduït a la realitat més bàsica de la ciutat, treballar per la igualtat és assegurar que en cada barri es donin les condicions de qualitat d’espai públic, d’equipaments i de serveis com espais de referència de la ciutadania i que actuïn com a llocs de prevenció per evitar les situacions de pobresa i marginació. Aquesta és la premissa bàsica de les actuacions que formen part del programa d’actuacions integrades a Santa Eugènia i Can Gibert del Pla que s’estan desenvolupant a l’empara de la Llei de barris. Cal crear als barris condicions perquè la població s’hi arreli, s’hi generin oportunitats per al desenvolupament d’una major activitat comercial i econòmica i els espais públics, els carrers i les places aportin qualitat a l’entorn. Això ajuda a crear seguretat als barris, sense tensions. Amb barris segurs i confortables es podrà donar una resposta eficient als reptes que planteja la immigració, i en barris on es visqui cada vegada millor es poden donar les condicions d’igualtat que exigeix un sistema democràtic envigorit, com el que aspirem a continuar construint.
Ens hem d’afirmar aferrissadament demòcrates, convençuts de les possibilitats de revitalitzar la democràcia des de l’acció local. Tenim l’obligació de fer-ho al nivell més bàsic possible i també la necessitat de generar confiança en el millor sistema de govern conegut, malgrat les seves imperfeccions.
PoSar en valor la democràcia suposa reforçar l’administració municipal i orientar el seu treball a la ciutadania. Hem d’activar tots els mecanismes possibles que ens permetin millorar la qualitat de la informació i generar-ne de nous que obrin processos de democràcia deliberadora per fer-nos a tots (polítics i ciutadania) còmplices i partícips de les polítiques de la ciutat. L’experiència dels darrers anys ens ha permès obrir nous espais per a la concertació de polítiques i accions, i hem de continuar fent-ho i vetllar per tal que no provoquin ni noves burocràcies ni posin en risc el teixit associatiu de la ciutat i la seva capacitat d’interlocució amb el govern municipal.
L’exercici d’aprofundir en la democràcia, des de l’acció dels responsables polítics locals, s’expressa amb el que ha de ser una autèntica obsessió per la proximitat amb les persones, i la proximitat ha de conformar l’agenda política en tots els àmbits de la vida local.
La defensa de la cultura pròpia és un valor que situem en una posició central. Hem de saber contribuir a consolidar una cultura amb una capacitat creixent de referència per a tota la ciutadania. La cultura ha de ser una eina de cohesió interna de la ciutat i una marca per projectar-la cap enfora. La cultura en totes les seves expressions ha de permetre crear un model d’oferta que, fins i tot, contribueixi al desenvolupament d’una política turística que en sigui encara més subsidiària.
I ho ha de fer a l’entorn d’un projecte cultural que es proclama catalanista, que ha d’esdevenir un element d’identitat i ha de ser capaç d’ajustar-se a les necessitats canviants de la comunitat, des de la convicció de pertinença a una cultura rica i amb possibilitats d’actualitzar suports, mitjans i producció. Una cultura, la catalana, oberta al servei de la comunitat i viva en la mesura que respon als nous reptes de la nostra societat.
És cabdal estendre la cultura a tota la població, fer-la accessible a tothom. Treballar de manera especial en aspectes relatius a la formació en matèria cultural, facilitar l’emergència de nous creadors i ajudar els existents a mantenir-se en els circuits professionals de les arts. Una ciutat més culta és una ciutat amb major capacitat d’adaptar-se a uns temps canviants. Per això cal insistir a donar una orientació de major accent cultural als centres cívics; desplegar el mapa de lectura pública a tots els barris de la ciutat; treballar per fer una realitat propera el Centre d’Art Contemporani; ampliar i potenciar l’Escola Municipal de Música i, de mutu acord amb el govern de la Generalitat, crear les bases i els instruments en matèria d’arts escèniques i plàstiques.
Un bon exemple del que vull dir el podem trobar en l’àmbit de la música. L’entrada en funcionament de l’Auditori Palau de Congressos ha suposat un autèntic revulsiu per a la ciutat. L’amplitud de públics que han assistit a la diversa oferta musical en aquests primers mesos, sense afectar altres ofertes de la ciutat, em sembla que n’és una excel·lent mostra. Ha acollit formacions professionals i amateurs de dins i fora de Girona i, fins i tot, ja ha produït espectacles. La seva bona acollida fa albirar que l’Auditori Palau de Congressos contribuirà a reforçar la capitalitat i la capacitat cultural de Girona. Un equipament que ha de tenir una programació exigent en termes d’oferta i la vocació necessària d’acollir la màxima diversitat de públic.
Tenim confiança en el progrés, en el progrés com a valor col·lectiu, que s’ha de cercar permanentment des del govern municipal. El progrés ens interessa perquè genera riquesa, sense la qual no hi ha polítiques de redistribució possibles ni sensates. Han de créixer les oportunitats del territori per crear activitat econòmica i riquesa que volem igualar per la franja alta. Per fer-ho necessitem identificar nous sectors d’activitat empresarial i definir amb el sector emprenedor quin suport precisen per al seu desenvolupament. I junts, agents públics i privats, amb la Universitatde Girona, trobar camins per optimitzar l’I+D+i.
Ho hem dit moltes vegades i insistiré una vegada més: el context d’aquest acció depassa l’àmbit de la ciutat administrativa. La ciutat real, aquí, és tota l’àrea urbana de Girona i hem d’identificar els agents i nous mitjans de gestió que requereix aquesta situació.
En aquest sentit, vull proposar tres accions:
1- Cal obrir un nou procés de reflexió col·lectiu per identificar els reptes dels propers anys a la ciutat i a l’àrea urbana en termes de creixement de l’activitat econòmica i saber quin futur ens plantegem. La meva proposta, a la que convido al conjunt de municipis veïns, és fer un pla estratègic de l’àrea urbana (un nou pla de ciutat que ara tingui com a objectiu tota l’àrea urbana). Per fer-ho ens cal promoure la creació d’un organisme de cooperació público-privada que identifiqui aquests nous sectors i necessitats.
2- Cercar un acord ampli per definir i pactar les infrastructures de comunicació, energètiques, de transport i logístiques de l’àrea urbana sense les quals aquest progrés és impossible que es produeixi. Ens cal aquí una participació activa i compromesa per part del govern de la Generalitatde Catalunya.
3- Progrés no vol dir creixement a qualsevol preu. Progrés vol dir fer créixer la qualitat de vida i posar en valor la qualitat del nostre territori. Ens cal necessariament incorporar a les nostres polítiques allò que alguns anomenen “la nova cultura del territori”. Desenvolupar un tractament de l’entorn metropolità que posi en valor i resolgui adequadament les grans reserves de verd i els mosaics de paisatge que ens identifiquen com a àrea; assegurar que el creixement del conjunt de pobles de l’àrea urbana es fa a partir de criteris de compacitat i de reforç a la personalitat de cadascun dels pobles que la integren; fer un urbanisme que privilegiï l’espai lliure, la dotació de serveis i equipaments per tenir uns pobles i uns barris més confortables per viure; resoldre les necessitats de mobilitat del conjunt; potenciar l’autoritat metropolitana del transport i incorporar el transport ferroviari com un mitjà de mobilitat de proximitat a l’àrea urbana i en el conjunt de les comarques gironines.
Dit en altres paraules, amb l’encàrrec de la redacció del Pla Director Urbanístic de l’Àrea Urbana de Girona, el Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitatde Catalunya ens ha proveït d’una ocasió magnífica per començar a analitzar amb el conjunt de municipis implicats tots els elements de creixement, d’evolució urbana, del futur en definitiva que volem o podem compartir.
Un debat com el que s’ha de produir ens ajudarà a definir amb precisió, a posar en negre sobre blanc, tots els elements que configuraran aquest futur compartit i, així, podrem aspirar a ser un dels motors de l’economia catalana i un espai altament atractiu per situar-hi activitats de tota mena. Cal fer-ho reforçant els trets potencials comuns d’aquest espai urbà i preservar, mantenir i accentuar els trets característics de cadascun dels municipis que l’integren.
La solidaritat és un dels altres valors dels que vull parlar i, des del meu punt de vista, té tres dimensions:
Primera, en la pròpia ciutat. Hem de disposar d’instruments que assegurin la continuïtat de l’acció renovadora del teixit urbà. Un model que promogui la mixtura social i cultural, d’activitat i d’usos de l’espai; és a dir, la polivalència de l’espai urbà per garantir la convivència ciutadana, tenir uns barris segurs i confortables i amb una activitat comercial de proximitat dinàmica i viva. Facilitar l’emancipació de col·lectius com el dels joves resolent aspectes com l’accés a l’habitatge i orientar les polítiques socials a una resposta més adreçada a les especificitats dels col·lectius en risc cercant mecanismes per evitar la marginació.
Segona, a l’àrea urbana. Hem de gestionar amb ens específics el cicle de l’aigua, el sanejament, els residus, l’habitatge social i la Televisió DigitalTerrestre, i fer créixer el Consorci del Transport Públic de l’Àrea de Girona (ATM). Hem de cooperar plegats sense reticències ni rancúnies de ningú. Tots hi guanyarem.
Tercera, treballar, mitjançant l’ús dels mecanismes de la cooperació al desenvolupament, amb els països que precisen de l’acció dels governs dels països rics per incorporar-se al progrés.
I, per acabar, ens hem de declarar profundament contraris a qualsevol forma de dogmatisme o, el que ve a ser el mateix, favorables al ple i constant exercici de la llibertat i el respecte. El respecte troba també en la dignitat la seva justificació: és precisament perquè reconeixem en els demés tanta dignitat com la que volem per a nosaltres mateixos que els podem i els hem de respectar; el respecte no és només un sinònim de la cortesia, sinó que és, sobretot, reconeixement del valor de tota persona, de la seva dignitat en primer lloc i de la seva llibertat i dels seus drets com a inherents a aquesta dignitat. Associades a aquest respecte bàsic que els governants som els primers que hem de professar, trobem derivacions molt importants per a la convivència ciutadana, per a la veritable qualitat de vida de la ciutat: el respecte entre persones porta directament al respecte a l’entorn urbà, a la seva mobilitat, al seu mobiliari, als seus edificis i a l’entorn natural, els rius, els boscos, l’aire o l’aigua, sense els quals les persones, les ciutadanes i els ciutadans no podem viure amb normalitat i en plenitud. Ens fa ser humans la natura; ens fan ser persones les altres persones; ens fa ser ciutadans la ciutat mateixa: natura, persones, ciutat, un triple objecte de respecte que ens porta el màxim benefici, el de ser tots plegats respectats, lliures i iguals.
He volgut posar de relleu que volem recuperar la relació explícita entre la política en majúscula, els valors que la fomenten i la gestió municipal sense que el realisme ens faci ser temorencs. Recordem-ho: l’objectiu perseguit és el de reforçar la democràcia. Una democràcia que millora dia a dia és la que és capaç d’incorporar tots els punts de vista i des de posicions obertes, sense deixar-nos temptar per la calidesa o la simpàtica lleugeresa de les opcions poc compromeses. Aquesta és la millor manera de concretar la vinculació entre política, valors i vida local. És també la millor manera d’obtenir noves adhesions a la causa democràtica, de fer progressar la societat i la meva manera de concebre el catalanisme real construït des de la ciutat de Girona.
Aquests seran els elements centrals de la meva proposta per als temps que han de venir. Com poden veure, tinc la voluntat de parlar de política quan parlem de la ciutat i proposo que el debat sobre la gestió sigui subsidiari al de les idees. Sigui aquest primer avanç una primera proposta per al debat d’idees i de principis. Ja serem tots plegats a temps de parlar de la gestió.
